La conexión Emocional de Ramón Riera i Alibés

LA CONNEXIÓ EMOCIONAL, Ramon Riera i Alibés
Barcelona, 2010. Octaedro, 283pp.
Joan Coderch
  Ens trobem davant d’un llibre totalment inscrit dins de l’orientació psicoanalítica
anomenada, des de fa un parell de dècades, teoria relacional o, alternativament,
psicoanàlisi relacional. No es tracta d’un text dirigit a establir regles per una orientació
relacional de la psicoteràpia, sinó que en ell es posen de relleu diversos aspectes de las
manera com es desenvolupa la ment de l’ésser humà a partir de la relació amb els que
l’envolten, o, dit d’una manera més precisa, mitjançant  la connexió emocional que cada
subjecte, des del mateix moment del seu naixement, institueix amb els altres. Però,
malgrat això, de la lectura d’aquest volum fàcilment es desprèn que, de l’assimilació
dels coneixements bàsics sobre les funcions d’aquesta connexió emocional en el
desenrotllament sa o patològic de la ment, se’n deriven orientacions molt vàlides tan per
l’adequada relació de pares- fill, com per la comprensió de la actitud idònia per part del
terapeuta relacional en el diàleg amb el  pacient. I això darrer és especialment cert pel
fet de que, per il·lustrar  les seves idees, Riera recorre a constantment a mostres de
material clínic psicoterapéutic i psicoanalític, amb la qual cosa no dona regles escrites,
però sí situacions clíniques  molt alliçonadores pel professional de la psicoanàlisi.
   Aquests, doncs, és un llibre basats en les emociones i les necessitats afectives del
éssers humans, les quals han de ser satisfetes pel desenvolupament adequat del cervell i
de la ment. Al llarg del volum, l’autor ens mostra diversos aspectes d’aquestes
necessitats afectives i de la forma com han de ser ateses a través de la connexió
emocional que els humans organitzem els uns amb els altres. Emprant una metàfora
informàtica, Riera afirma que quan s’estableix la connexió emocional entre dos o més
subjectes, els respectius cervells treballen en xarxa i formen un sistema complex, més
eficaç per regular les emocions del que pot fer  el cervell per separat.
     Al llarg del llibre també se’ns posa de relleu que els psicoanalistes no ens trobem
sols en aquest esforç per destacar el paper fonamental de les relacions afectives i de la
connexió emocional, la qual defineix Riera com l’actitud empática de l’entorn que “és el
que determina què  podem arribar a sentir i què  quedarà fora de la nostra experiència
emocional”, perquè els descobriment contemporanis de la neurociència recolzen
totalment aquesta convicció. Tan les idees teòriques com la pràctica clínica que exposa
Riera al llarg del llibre corren totalment en paral·lel amb el que ens mostra la
neurociència contemporània, la qual  afirma  de manera indiscutible  que el cervell del
nadó posseeix milions de potencials connexions sinàptiques, però que aquestes
potencialitats es desenvolupen d’una manera o altre segons les experiències relacional
del subjecte des del moment mateix del seu naixement. Y, durant tota la vida del éssers
humans, el cervell posseeix, en virtut del que la neurociència anomena flexibilitat
cerebral, aquesta capacitat d’estructurar y reestructurar el circuits neuronals que estan en
la base dels processos mentals, d’acord amb les experiències que el subjecte va vivint, la
qual cosa dona raó de les possibilitats de canvi psíquic mitjançant l’experiència
psicoterapèutica. Una altra prova evident de que el cervell està configurat per les
experiències relacional i dissenyat per la relació entre els humans ens la ofereix
l’existència en ell, comprovada per les tècniques de neuroimatge, d’un centre
intencional, gràcies al qual els infants comprenen, sense necessitat d’aprenentatge
previ, les intencions –dels humans, no dels robots- dels que els rodegen. En el mateix
sentit ens parla l’existència de les neurones en mirall, etc. Finalment, per no allargar-